sobre el petit princep, els blogs i l'eutanasia

fa un mes i un dia que vaig fer el meu últim post. tenint en compte les regles basiques per fidelitzar lectors d'un blog, això vol dir que els he perdut tots. el fet és que vaig començar a escriure varis dies, però al final no m'agradava, o em semblava massa personal, i ho guardava com a borrador sense publicar-ho.

potser se m'han passat les ganes de publicar. un dia, una mica "perquè sí", em va donar per posar-me a escriure sobre mi, i avui, pel mateix motiu, penso que ja no en tinc ganes. no en tinc ganes. no.

el petit príncep viatja per múltiples planetes i acaba a la terra, perquè ha d'entendre què li ha passat amb la rosa. ha de veure que no és única però que no obstant pot sentir per ella un amor que no sent per les altres. ha d'aprendre què vol dir domesticar i què vol dir tenir un amic. haver tingut un amic val la pena, encara que s'hagi de plorar quan es diu adéu. arribat el moment, quan ja ha vist tot el que volia veure, après tot el que volia aprendre, se'n va en busca de la serp, i posa fi a tots els enigmes.

a mi, escriure, em serveix bàsicament per trobar respostes. començo els posts (i en general tot el que escric) pel títol. decideixo primer sobre què vull saber què penso, em poso a escriure, i vaig estructurant, descobrint. escriure un blog m'ha servit per respondre'm algunes preguntes, i per descobrir altres blogs, alguns d'ells increiblement bons.

no se m'han acabat les preguntes. per sort encara me'n queden moltes. igual es podria dir que val la pena viure si anem trobant petites respostes i grans preguntes. no sé, se m'ha acudit ara, i potser algun dia escriure sobre el tema, però no en aquest blog. aquest blog s'acaba, perquè el que se m'han acabat són les preguntes que em volia fer en veu alta.

el futur és una invenció del sistema per a què claudiquem i ens hi emmotllem. per a tenir-nos a tots en el ramat, sense voler sortir-se del que s'espera de cadascú. aquest futur no val la pena. a mi m'agradaria saber veure el Futur: una gran possibilitat, l'oportunitat de, si cal, plantar-ho tot per fer allò que sé que si no faig ara, me n'arrepentiré. i en canvi, si no ho faig, és perquè el futur em fa tenir por del Futur. sempre em quedo amb una pregunta: si ho faig, si ho planto tot i me'n vaig, si decideixo ser conseqüent amb aquest inquietud que tinc, què passarà el dia que torni? el que em passa és que claudico, deixo que el futur em robi el Futur.

doncs bé, crec que si fos intel.ligent, entendria que s'ha de fer com el petit príncep, que se'n va en busca d'unes respostes, que busca el seu Futur, i quan el troba sap que no li cal anar més enllà. potser ha deixat de tenir futur per haver seguit el Futur, però ha viscut.

potser li hauria de perdre la por a viure i a morir. hauria de fer allò que sé que he der fer, i si per culpa d'això un dia em trobo sense camí de retorn al sistema, "pues apaga i vamonos". me n'aniria amb el enigmes resolts. me n'aniria pensant que he valgut la pena, cosa que seguint el meu camí actual he de posar en dubte.

avui poso fi a aquest blog. aquest blog ha sigut com jo voldria ser i de moment no m'atreveixo: va néixer perquè sí, ha valgut la pena mentres ha durat, i ara, veient que no hi ha manera de continuar, li poso fi.

sobre sentirse culpable

el otro día leía un post de prometeo en vacaburra acerca de un reportaje sobre Perú, y de sus propias experiencias en aquel país. leerlo me hizo sentir culpable de no valorar más lo que tengo, y asi se lo puse en un comentario. a continuacion pongo un trocito de la respuesta que me dio.

prometeo: "no creo que se trate de sentirse culpables. Supongo que es nuestra herencia judeo-cristiana que nos lleva a lidiar con la culpa como forma de librarnos de la acción. Es decir, nos sabe muy mal pero no hacemos nada, como si en la pena estuviese la penitencia y esta diese el perdón."

hoy no escribo más. está todo dicho.

sobre el petit príncep (II)

una rosa és un rosa. el que fa diferent a la Rosa de la resta de les roses, és que és la que tu has regat, la que has protegit del vent, la que has podat, a la que li has parlat i obert el cor. la Rosa no és en sí diferent a les roses. ho és per a tu. des del moment en què la rosa ja no vol que la cuidis, deixa de ser única, perquè només era única en tant a que tu la hi converties.

el més dolorós de deixar de cuidar una rosa, és que la rosa s'emporta coses que no li pertanyen, s'emporta aigua i paraules que són teves, que la feien única. però la rosa, per si sola, no és única. i no ho pot ser sense que tu la hi converteixis.

sobre el petit príncep

- bon dia - va dir el petit príncep
- bon dia - va dir el venedor
era un venedor de pastilles perfeccionades que calmen la set. te n'empasses una cada setmana i ja no tens cap necessitat de beure.
- per què vens això? - va dir el petit príncep
és un gran estalvi de temps- va dir el venedor - els experts han fet càlculs. s'estalvien cinquanta-tres minuts cada setmana
- i què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?
- cadascú en fa el que vol...
"jo" es va dir el petit príncep "si tingués cinquanta-tres minuts per gastar, aniria caminant tranquilament cap a una font...."
(el petit príncep, capítol 23)

si hagués de triar quin és el passatge que m'agrada més del petit príncep, ho tindria complicat, perquè m'agraden tots molt. però avui he tingut ganes de copiar aquest tros, perquè he decidit "gastar" cinquanta-tres minuts en rellegir una vegada més aquesta petita meravella, i deixar-me seduir per la rosa, la guineu. la serp, les orugues i les papallones.... em sembla que el llibre és en sí una pastilla que comprimeix algunes de les preguntes més importants de la vida en una esplèndida metàfora de lucidesa única.

sobren els comentaris

"no se tome la vida demasiado en serio: nunca saldrá usted vivo de ella"; Elbert Hubbard

sobre match point

avui, la inspiració sobre de què escriure quasi que me l'han donada. resulta que m'han dit que "match point", la última pel.lícula de woody allen, no valia tant la pena com diuen, i que se n'ha fet un gra massa. que només té èxit perquè és de woody allen.

doncs jo la he vist i no estic d'acord. crec que en el fons no és un thriller, sinó una paròdia dels thrillers, a pesar de que he d'admetre que em va tenir en tensió. i crec que és una paròdia, perquè en els thrillers, típicament, el "dolent" destaca pel seu talent, per la seva capacitat d'enganyar, de fer que les coses surtin com ell vol. en canvi a "match point", al principi, la veu en off diu que si pogués triar entre talent i sort, triaria sort, que no som realment conscients de quants cops a la vida, la bola toca la xarxa i, per uns instants, tant podria caure a una banda com a l'altra. l'únic que determina a quin costat caurà la pilota és la sort.

la pel.lícula és una demostració de fins a quin punt un tio amb sort se surt amb la seva, a pesar d'una manca total de talent. l'únic talent que té el protagonista, a pesar d'una suposada habilitat jugant a tenis (que no es demostra en cap moment), és certa sang freda. res més. la història és un cúmul d'instants d'aquells en què la bola hauria pogut caure a qualsevol banda, i sempre cau a la del seu adversari.

sobre la llibertat

últimament he llegit un llibre que es diu "escape from liberty" (erich from) i algun assajos sobre la llibertat, i m'han fet pensar bastant.

la llibertat i la necessitat d’encaixar tenen difícil convivència, i això té una forta influència sobre la nostra forma d’actuar.

sobre la llibertat: no entenc per llibertat, el dret a pensar i fer el que es vol (de fet, aquí entraríem en la discussió de si es pot voler el que es vol, o si tot plegat no ve molt determinat per l’entorn i la genètica...). entenc per llibertat, la conseqüència de la percepció d’un mateix com a element únic al món. viure la pròpia singularitat obliga a un a definir-se un camí propi, que no ha d’estar sotmès a res ni a ningú, que no pot ser copiat de ningú, i que, a més, tampoc a de ser seguit per ningú més. ser conscients de la nostra singularitat ens obliga a ésser diferents, i per tant, a exercir la llibertat. el sentiment de diferenciació respecte als que ens envolten és el que va impulsar els nostres avantpassats de l’edat mitjana a lluitar per la llibertat, a no haver de ser el que havien sigut els seue pares, a guanyar-se el dret a triar. com ja he dit, no vull entrar en detalls de si aquesta llibertat és en realitat possible o no, és a dir, no vull analitzar què determina la nostra tria. el que m’interessa de la llibertat és que estem obligats a triar, a intentar ser diferents. la llibertat no tindria significat sense singularitat.

si tothom visqués lliurement, això ens portaria de forma irrevocable a l’anarquisme: una societat en què tothom visqués la seva llibertat, amb la única condició de respectar la llibertat del pròxim. i no obstant distem molt d’això....però per què? és la incapacitat de saber viure la pròpia llibertat el motiu per el qual en la societat no regeix l’anarquisme? o la de respectar la dels altres? jo crec que principalment és la primera.

la llibertat entesa com a una conseqüència de la singularitat, és a la vegada el nostre actiu més gran, i el nostre més gran problema. la singularitat del individu, quan confrontada amb la immensitat del món i l’univers, provoca un gran temor: el de la petitesa, de la insignificança. i amb la insignificança ve la falta de sentit de la vida. un, com a individu, per molta admiració que les capacitats de l’home ens pugui despertar, segueix sent insignificant en front d’un món i un univers infinits, incompresos, inaccessibles al nostre enteniment. no és qüestió mística. simplement es tracta de la percepció que ve junt amb la de la singularitat, i és la de què un sol és molt poca cosa. i si un és tant poca cosa, quin sentit té la pròpia existència? hi ha poca gent que sàpiga acceptar i conviure amb aquest sentiment.

la superació de la percepció de insignificança del individu, s’aconsegueix encaixant. hi ha diferents formes d’encaixar: la pertinença a un grup, rebre el reconeixement per part dels altres o els lligams sentimentals. encaixar dóna tranquilitat perquè ens allunya del sentiment de insignificança que tant ens pesa. es crea un sentiment de comunitat, que fa que un senti que té un sentit de ser: allò que l’uneix a la resta. sent que encaixa l’aficionat que està al camp cantant un gol, la persona que està al bar compartint una cervesa amb amics, el treballador que és reconegut pel seu superior, l’amant que rep una carta, o el frare que viu sol en una ermita però se sent lligat a déu. què és l’èxtasi d’estar en un escenari ésser aclamat per milers de fans si no una experiència d’encaixament total? quina millor explicació per a l’eròtica del poder?

són pocs, molt i molt pocs, els que, en una expressió límit de la seva singularitat, viuen lliures fins i tot de la necessitat d’encaixar. només se m’acudeix el rodamón (o el mendigo) que no té lligams amb res ni ningú. ells són els únics lliures de veritat. els altres no podem ser mai lliures ja que, com a mínim, estem limitats per la nostra por a la llibertat. encara que no haguem definit clarament la llibertat, el concepte borrós que tots en tenim, ens mostra clarament que una persona esclava de quelcom no pot ser mai lliure.

la búsqueda sobra la que algun cop he escrit, pot ser conseqüència d’aquesta dicotomia: com poder ser lliure i no obstant encaixar? la solució fàcil és la d’ajuntar-se amb els que no volen encaixar. llàstima que sigui tant fàcil com errònia.

sobre desapareixer

avui en teoria es el dia menys indicat per escriure en un diari. es un d'aquells dies que no caldria que haguéssin existit. ho he intuit des de bon matí, quan s'ha engegat la radio avisant-me que tocava aixecar-se, i he necessitat més de mitja hora per fer-li cas. avui no hauria d'escriure perquè no tinc ganes de res. no tinc ganes ni d'existir. podria perfectament deixar d'existir fins demà, o passat demà.

no tinc cap motiu ni explicació per aquest estat d'ànim. simplement em passa de tant en tant, i he après a acceptar-ho. si estigués a barcelona, a la universitat, avui m'hauria aixecat tard, hauria agafat el metro fins al centre, i hauria recorregut les rambles un parell de cops amunt i avall, a ritme d'avi jubilat. al final hauria acabat sentat en algun lloc on pugués veure el mar, deixant que passéssin les hores, somiant ser un dia un bohemi, que viu de nit, anant sol de bar en bar, deixant-se seduir per la màgia de la foscor, buscant la companyia de dones de mirada trista i cigarrets inacabables. al final tornaria a casa al vespre, deixant un cop més de banda els somnis, potser havent-me comprat de camí un jersei o unes sabates, permetent que els meus impulsos capitalistes poséssin en evidència que mai sabré ser bohemi.

munich s'amaga sota la neu i m'atrapa sota la boira. tot està adormit, i jo he decidit desaparèixer. m'he passat el matí llegint "la sombra del viento" per segon cop, deixant que la història se m'emportés, vivint en el llibre les aventures que no sabria viuré en la pròpia pell.

si com a estudiant mai vaig aconseguir ser constant, no sé per qué pensava que com a treballador seria diferent. potser no és que ho pensés, simplement és que no m'ho havia plantejat. suposo que en altres condicions serà més difícil estar tant apàtic sense que es noti, però ara encara hi ha molta gent de vacances.

avui seguiré desaparegut. potser en un altre llibre, el cine, o on sigui. m'agrada poder desapareixer de tant en tant sense donar explicacions a ningú.

tancat per vacances

bé, el títol ja ho diu tot...

l'altre dia llegia un post d'un tío, que comentava quins eren els principals factors que mantenien una quota de lectura alta d'un blog. home, jo no vaig començar el blog per a què se'l llegissin cents de persones. vaig començar no sé ben bé perquè. però el fet és que en aquest meset i mig que porto escrivint més o menys regularment, m'ha fet i.lusió quan algú m'ha dit que l'havia llegit i que li agradava (o no). això ajuda a seguir escrivint! tot i que també és cert que hi ha dies en què un està més inspirat que altres. avui, per exemple, no tinc res a dir :)

bé, he començat el paràgraf anterior parlant de quins són, segons diuen, els factors que fidelitzen als lectors. doncs sembla ser que són: escriure regularment i parlar de sexe. el primer ho he intentat, el segon.... bé, el segon és complicat i no entraré ara en detalls. potser algun dia (posar una mica de suspens també hauria de servir per fidelitzar lectors, no?)

doncs tot i que fins ara he intentat escriure regularment, ara tanco per una setmaneta, i ho faig avisant. demà me'n vaig a casa, i pocs dies que tinc per retrobar-me amb antics amics, espero passar-los ocupat.

desitjo, a qui ho llegeixi (va, i a qui no ho llegeixi també, que avui estic generós), unes bones vacances i bon any nou!!

sobre la comunicació

no he llegit molt de Kafka, només un llibre titulat "el castillo", que va ser la seva última novela i la va deixar incomplerta. de fet la idea era que, si m'agradava, intentaria llegir "la metamorfosis" en alemany, però encara no he decidit si ho faré.... el fet però, és que l'escenari descrit en el llibre és realment el que, passats els anys, s'enten per un escenari Kafkià: el protagonista està perdut en una societat amb una estructura i una jerarquia tant marcades com incomprensibles i opaques, i rodejat de persones a qui no entén. així mateix, tots els que l'envolten tampoc l'entenen a ell. en definitiva, que l'home se sent (està) rodejat d'un núvol a través del qual no pot veure, i del qual no en coneix l'origen/causa.

a vegades em sento una mica com aquest personatge. a vegades, enmig d'una conversa, em pregunto si jo no em sé expressar o si l'altra no pot o no vol entendre'm. sembla com si, parlant del mateix, estiguem parlant de coses totalment diferents. no trobo la manera de transmetre els meus pensaments ni d'entendre els de l'altre. sembla una conversa de sords, on l'únic que es fa és respectar el torn de paraula de l'altre.

deia cortázar que entendre'ns és impossible. que només ens podem comunicar mitjançant les paraules, i que aquestes no serveixen: tenen significats diferents per a tothom. es poden posar exemples que d'entrada resulten evidents, com "sort" o "felicitat". què volen dir? segurament tothom té alguna imatge al cap quan diu aquestes paraules, però tothom té imatges diferents. recordo un cop que ens van demanar, a un grup internacional de persones que vivíem a l'extranger, que escrivíssim en un paper el primer que ens venia al cap quan pensavem en "casa". jo vaig escriure coses com "família" o "mar", però altres persones van escriure "llit" o el nom de la ciutat on vivien en aquell moment. és una simplificació, però crec que en la seva simplicitat, exposa el problema de forma clara i evident.

la única forma d'entendre l'altra persona és "sent" l'altra persona. per uns moments és necessari posar-se en el seu lloc, saber els seus orígens, coneixer les seves inquietuds. només així podem si més no intuir què ens vol dir l'altra persona.

aquest exercici, normalment, només serà possible amb amics o persones properes. però la gràcia seria poder-ho fer amb altra gent. no em deixa de sorprendre que persones amb punts de partida semblants al meu, hagin evolucionat de formes tant diferent, hagin desenvolupat caràcters i interessos tant diferents. a vegades m'agradaria poder veure el món a través dels ulls d'una persona diferent.

sobre triar

l’altre dia llegia un blog d’un tio que deia que aquesta no era la vida que ell havia triat. realment era una història bastant tràgica, i no vull entrar en detalls, però tot i així hi ha una realitat que, per crua que soni, és la que és: ningú pot dir que té la vida que ha triat perquè, desenganyem-nos, el nostre marge per triar és petit, molt petit.

avui he sentit que, en aquests moments, ja som uns 6500 milions d’habitants a la terra. i que cada dia neixen uns 365000 nens. llavors han donat una sèrie d’estadístiques del que els espera, i sincerament era molt cru. i cap d’ells no ha triat on néixer. si a la vida hi ha una variable que determina de forma inequívoca el nostre futur és el lloc on naixem. i el fet de néixer en sí. i això no ho tria ningú. per tant em sembla absurd dir que la vida que tens no és la que havies triat.

sí que es cert que un petit marge per triar ens queda. i que, encara que dins d’aquest marge intentem escollir un camí, l’atzar se’ns pot creuar per impedir-ho. llavors podríem dir que l’atzar o el destí ens ha privat de la vida que havíem triat. però mirat d’una perspectiva més llunyana he de dir que, per no triar, no hem triat ni néixer.

buf, això s’està tornant una mica dur i tràgic, quan la idea amb la que havia començat era bastant simple.... bé millor ho deixo aquí per avui!

about happiness and pain

one of the main reasons i decided to write a blog was to get other people telling me what they thought of what i wrote. obviously what i write here cannot be as personal as what i would write in a diary for myself, but still it's more personal than things i usually tell about me by word. having a screen and the internet separating me from the (possible) reader makes telling some things easier.

a few days ago someone emailed me as answer to my writing about nostalgia. that person argued that really bad experiences do hurt even after time has past. as i said then, probably i haven't had any really bad experience to know how they feel like after some years. that person also sent me a statement i found quite interesting: "happiness is not even happiness when you experience it; pain is pain for ever".

probably this sentence is not wholly true (as nothing really is...), and yet it has had me thinking about it for quite a long time. in a way it is true that you don't really realize you are experiencing happiness until it's gone, whereas pain you notice it right from the moment it starts. i don't know it the part of truth contained in this sentence is just this, a truth, or if it's something i could learn from. that's what has made me think about it the most. i haven't reached any conclusion, but still i will try to remember the statement.

grazie!

sobre avanzar y dejar atrás

desde siempre me han atraído los medios de transporte: coches, trenes, aviones, barcos,.... recuerdo ir de pequeño con mi abuelo a la estación de trenes, sentarnos en un banco, y verlos pasar pitando. si pasaba el talgo, la tarde ya era completa. también recuerdo mi primer vuelo en avión: a mallorca!

a pesar del tiempo me siguen atraiendo. en cierto modo es por admiración por la tecnología: que los aviones puedan volar no deja de sorprenderme. pero hay algo más personal también: coger el tren o el avión siempre es para hacer desplazamientos largos, inicio de grandes viajes. a mi nunca me ha gustado estar parado, siempre he querido avanzar, ir hacia adelante, descubrir cosas y sitios nuevos. aunque como siempre las cosas se pueden ver en positivo o en negativo: todo lo dicho también se podría entender cómo irse, marchar, huir, escapar. siempre he querido buscar cosas nuevas, pero la motivación muchas veces ha sido dejar las conocidas atrás.

la pasión por conocer cosas nuevas no ha disminuido, pero las ganas de dejar las conocidas atrás sí. bueno, un poquito. cada vez hay más momentos en el pasado a los cuáles no me importaría volver, más personas a las que me sabe mal haber dejado atrás. esto no me apena, al contrario, me anima saber que, quizá con los años, encontraré mi sitio, un sitio del que no quiera irme, unas personas a las que no quiera dejar atrás. no tengo prisa por encontrarlo (aún), pero me alegra pensar que quizá algún día también seré "estable"

sobre política catalana y española

hoy tenía en la cabeza varias ideas de temas sobre las que escribir, y de antemano estoy seguro de haber elegido la peor de las alternativas…. seguramente esta es la peor forma de empezar un post si pretendo que alguien se lo lea, pero debo de ser sincero!

hace un momento he conectado “catalunya radio” por internet. siempre me hace ilusión escuchar la radio o leer los periódicos de allí, para mantener-me al día de lo que va pasando. resulta que, para variar, hablaban del estatut. pues miren, esta es mi postura:

hace cosa de año y medio decidí no discutir nunca más sobre política. y menos sobre los problemas políticos entre catalunya y españa. pero de vez en cuando no lo puedo evitar y recaigo en mi error.

en el trabajo me he dado cuenta de que lo importante no es tener trabajo sino aparentarlo; no es ser imprescindible sino que los otros lo crean. yo no tengo ni idea de si el estatut romperá españa o salvará catalunya, si cerrará heridas o abrirá de nuevas, si beneficiará o perjudicará. lo que tengo claro es que para los políticos es crucial que el estatuto nos parezca muy, pero que muy importante. necesitan que adoremos o odiemos el etatut. que no deje a nadie indiferente. de esta forma su trabajo adquiere relevancia: nuestro futuro esta en sus manos!

a mi el estatut, la verdad, me la trae floja. no me creo que vaya a cambiar nada, ni para bien ni para mal. lo que creo es que estos que aparentemente discuten tanto, se necesitan unos a otros para justificar su propia existencia. la sensación que tengo es que unos y otros se ríen de nosotros a nuestra cara. y que nosotros les aplaudimos.

sobre la nostàlgia

a mi la nostàlgia em ve sense avisar. de sobte, un dia estic nostàlgic. és un estat molt curiós, en què sóc capaç de recordar alguns dels moments més agradables i dels més desagradables que he viscut, sense que la sensació que em produeixin sigui massa diferent. no sé si és que el temps tot ho relativitza. potser simplement és que no he viscut sensacions prou desagradables com per a què segueixin produint mal estar quan les recordo.

encara que la nostàlgia em vingui sense avisar, he d'admetre que hi tinc una certa tirada. la sensació que em ve no és de voler tornar al passat, o de tristesa per les coses que he deixat enrera. no és ben bé això. simplement consisteix en recordar moments del passat i tenir la agradable sensació d'alegrar-me d'haver-los viscut. i torno a dir: el curiós és que en aquesta acumulació de records que em venen n'hi ha de bons i de dolents.

no sóc un gran apasionat de l'art, entenguis pintura. no és que em desagradi, però suposo que com que jo mateix no tinc ni idea de pintar, no sé valorar la genialitat dels quadres. però sí que en tinc un de favorit: "la persistència dels records", de dalí. la veritat és que quan el vaig veure el quadre, no em va agradar ni desagradar més que tants d'altres. però en veure el títol sí que em xocar. la forma de representar la deformació que els records sofreixen al llarg del temps, la seva perdurabilitat,... em va impressionar la forma tant precisa d'explicar el que fan la ment i el temps: deformar les experiències viscudes de forma que fins i tot les més tristes puguin ser recordades amb un agradable pessigolleig de nostàlgia.

ja per acabar: fa un munt d'anys hi havia un anunci de rac105 pels diaris que m'encantava. era un dibuix d'un tio escoltant música, i que comentava: "aquesta cançó em posa trist. trist que no deprimit". en certa manera la nostàlgia comporta una mica de tristor. però és una tristor agradable.

sobre mis reencarnaciones :)

hoy, una vez más, he pasado un típico domingo de resaca, de éstos en que juras no volver a beber nunca más, o como mínimo nunca más durante esta semana, que curiosamente acaba hoy... :)

hace poco me he mudado, y hoy he interrumpido mi día de letargo para ir a recoger mi bicicleta, que aún estaba dónde vivía antes. hacía sol, y munich en bicicleta tiene un encanto especial. además, cómo había empezado mi día un poco tarde ha resultado que he ido a buscar la bici cuando empezaba a anochecer, y con todo le daba un aire muy relajante.

cómo hoy no me apetecía hacer nada en particular, más que vaguear un poco, he aprovechado para echar una ojeada a blogs conocidos, para saber que se cuece. y entre los tan divertidos como inútiles descubrimientos de Prometeo en el cajón de sastre de vacaburra http://vacaburra.blogspot.com/ me ha llamado la atención lo del "reencarnòmetre" http://www.elforat.net/generadors/reencarnometre/

Yo soy la anti-evolución:

Les teves reencarnacions:

1584 d.C. Mosca collonera
1448 d.C. (oh!) Gavina voladora
407 d.C. Tauró blau
234 d.C. Mula de càrrega
1348 a.C. Constructor de temples funeraris

lo de "mosca collonera" es especialmente bueno!!!

über mich

Was ein Spanier (aus Barcelona) in München macht ist keine gute Frage. Es ist deswegen keine gute Frage, weil die Antwort dazu zu leicht ist: ich vermisse Barcelona!! :)

Was ich mag, sind gute Fragen, vor allem die für die es keine Antwort gibt.

Wenn mich jemand fragen würde was ich im Leben mache oder vor habe, würde ich antworten: "Ich suche". Ich weiß nicht genau was, warum oder wie. Aber ich bin ständig auf suche.

Während ich darauf warte etwas zu finden, beschäftige ich mit meiner Arbeit und meinen Hobbies: lesen, Musik hören, schreiben und reisen. Und Leute kennen lernen.

sobre la alienación

no recuerdo mucho de los textos que leí y en teoría estudié de Marx. pero tengo la sensación de que si los releiera ahora me interesarían más, les sabría sacar mas jugo. no sé tampoco a qué edad él formuló o concibió sus teorías. yo he necesitado 24 años para aprender que el futuro no se compra con dinero. entre otras cosas porque no existe. hoy hago el enésimo propósito que voy a incumplir este año: empezar a releer los textos de filosofía de COU. pero para éste tengo excuso: tengo el libro en reus :)

el caso es que hoy he pensado en Marx porque recuerdo que hablaba sobre el trabajo, la alienación y la desnaturalización. no sé exactamente en que orden ni relación... pero el hecho es que quizá el trabajo puede ser un elemento alienador pero en positivo. ya he dicho otras veces que el balance entre trabajar y vivir no es fácil. pero quizá la gracia es ésta: el balance. no pretender que trabajo y vida son lo mismo, sino un complicado balance. además, se suele aceptar que las cosas se valoran cuando no sobran. así como un instante de tiempo libre se valora más cuando se trabaja que cuando se está un tiempo largo de vacaciones.

así, el trabajo podría ser un elemento alienador positivo, algo que te permite vivir porque no se puede vivir todo el tiempo.

definitivamente tengo que releer a Marx.

sobre la intuició

Sovint penso que tinc bona intuició. Sovint penso que puc endivinar què pensa la gent, com actuaran, què els motiva....

Sóc una persona observadora, que es fixa en la forma de comportar-se de la gent, ho analitza.... i ho classifica. Un amic em va dir que em perden els estereotips, i no li falta raó. No té res de dolent l'anàlisi del que ens envolta mentres no s'intenti una classificació (prematura) del mateix. Així, no és possible voler saber d'una persona per molt que en les seves primere actuacions s'avingui a un dels estreotips creats. Bàsicament perquè segurament aquests estereotips també contenen molts errors... I no obstant, sí que les persones seguim certes pautes a l'hora d'actuar.... a vegades hauria de resultar (resulta) possible predir certes reaccions, preveure algunes actuacions. I en què es basa això? És estadística? És intuició?

La intuició no és més que la projecció cap al futur dels coneixements passats. Com a tal utilitza totes les experiències i tots els estereotips que (conscient o inconscientment) recordem, per crear-nos una visió. Però aquesta visió no l'hauríem d'acceptar tant fàcilment, degut als errors que podem haver comès en l'obsevació i anàlisis passats, i al desconeixement de la situació actual.

Posaré un exemple: dissabte passat, en una festa, estava parlant amb una noia, que me l'havia presentat un amic. De repent veig que mira algo i li canvia la cara: es va quedar sèria, amb la mirada confusa i va perdre per uns moments el fil de la conversa. El que havia vist era el tio que ens havia presentat abraçant-se amb la seva novia. Deducció: està enamorada d'aquest tio. L'endemà me n'entero que acaba d tallar amb el seu novi. Això em fa reanalitzar la situació: segurament veure el tio abraçant-se a la novia li havia portat al cap el seu ex... i això li havia fet posar aquesta cara com de trista i absent.

Una mateixa situació, dos anàlisis completament diferent. I no obstant, després d'haver fet el primer, m'havia quedat convençut de que era correcte, i me n'orgullia de la meva perspicàcia.

Il.lús.

sobre perdre les arrels

bé, avui ha estat un típic diumenge de ressaca, o sigui que no crec que escrigui gaire.... :) però ja que vaig començar això del blog i que la última setmana no havia escrit, vaig a posar alguna coseta

des que vaig arribar a alemania, diria que aquest ha estat el meu cap de setmana més alemany: de farra per frankfurt, amb una tropa d'alemanys. i la veritat és que m'ho he passat molt bé!! surprise!!

segueixo pensant que és difícil passar-ho amb gent d'altres països tant bé com ho passes amb els del propi, que la barrera lingüística i els diferents rerafons culturals marquen barreres difícils de salvar, i que el caràcter i interessos són sovint bastant diferents. i apesar de tot aquest a estat un cap de setmana la mar d'agradable, on no m'he sentit extrany ni diferent. no crec que jo hagi canviat massa (m'hagi alemanitzat...), però segurament que el fet de portar aquí un temps em fa entendre'ls millor, i saber interpretar millor les diferents situacions amb què em vaig trobant. i així em venen dues preguntes al cap: la primera és si aquest procés té límit, i la segona si influeix sobre la capacitat d'entendre els espanyols. és a dir: podria ser que m'arribés a sentir d'aquí? i si passés, em sentiria extranger quan tornés a casa?

ara per ara, diria que són preguntes absurdes perquè no li donaré al temps la possibilitat de respondre-les, però voltes dóna la vida i mai se sap què pot passar en el futur.... el que sí que és cert és que estar fora de casa és quelcom que resulta més fàcil com més temps portes fora. i crec que no és necessàriament proporcional a lo integrat que estiguis en el teu nou destí. evidentment si t'has integrat bé en un nou lloc trobes a faltar menys l'anterior, però també crec que si vas donant voltes i no t'estableixes (integres) en cap, només pel fet de portar temps allunyat de casa, se't fa més fàcil seguir-ne lluny. no sé si això vol dir perdre les arrels, i amb elles la capacitat de sentir-se "a casa" a casa. pero podria ser.

sobre el mar

"el mar es com la vida, no atura mai el ritme" - Els Pets, Agost

perquè el mar em dóna tanta tranquilitat? perquè desapareixen els problemes, les preocupacions, les ansietats, els nusos a l'etómac,....?

Potser si sabés què causa tot això sabria perquè el mar ho soluciona. Una vegada més, estic retallant la veritat englobada en una pregunta a un espectre d'ella, uns pocs retalls incomplerts, que és el que serà la possible resposta. I no obstant, la temptació és massa gran. La satisfacció de posar una resposta em pot.

Visc a cavall entre els records deformats del passat i les il.lusions infundades del futur. No toco de peus a terra. Estic sempre als núvols. Fa temps que em retrec no viure més el present, ser capaç de desconectar aquesta activitat incansable del meu cervell, i concentrar-me en el "aquí i ara". Aquesta ha der ser una via cap a la felicitat, o, com a mínim, ser-ho més que rebuscar sempre en el meu món interior. Com a mínim hi ha d'haver un balanç entre les dues coses.

El mar com a font de felicitat, que capta i fixa l'atenció, immers en la seva bella monotonia, endavant, endarrere, endavant, endarrere, una ola que trenca, una brisa, no sorpren, no canvia, es repeteix infinitament, i no obstant immovilitza qui el mira. Per uns moments, tot el meu pensament està fixat en l'ola que arriba a la platja, la marca de l'aigua a l'arena que es va difuminant, la olor... Per un breu moment no hi ha records ni il.lusions, i sóc un ser viu, viu en el present, que és l'únic lloc on se'ns ha donat (donat?) la capacitat de viure.

lugares comunes: la finalitat pot ser el camí?

fa poc he tornat a veure una pel.lícula de diàlegs absolutament genials: "lugares comunes". hi ha un moment on diu que no es pot acceptar que a la vida “la finalitat es el camí", que això "descriu la tragèdia de la vida pero que no la explica”.

jo el que he deduït que vol dir això, és que un camí no pot ser una finalitat, peruquè per definicio un camí ha de portar a algun lloc. Si no, es un absurd, el caos.

en una bifurcació, la decisió de quin camí agafar, es fa en funció dels destins dels camins. si el nostre camí és la fi en si mateix, vol dir que no importarà mai quin camí triem (en cas que puguem triar) perquè qualsevol camí és valid. en aquest punt, podríem pensar que, fem el que fem, triem el camí que triem, la vida té sentit, que és el cami, i prendre’ns-ho com un alleugeriment. però això no és pas un alleugeriment, sinó una tragèdia: vol dir que que la nostra vida tingui sentit no depèn de nosaltres. nosaltres no li podem donar ni treure. i com que no li podem donar sentit és com si no en tingués. és una tragèdia. un absurd.

dir que el camí és la finalitat descriu la tragèdia de la vida (si vols, la absurditat) però no la explica. ens descriu gràficament que la vida pot ser absurda, pero no ens explica per què. no ens explica perquè costa definir-li al nostre camí un final i a la vida una finalitat (sentit)

la búsqueda i la entel.lèquia

Busco sense saber què és el que busco, sense tenir un objecte de la búsqueda. A vegades tinc idees, intuicions de què és el que he de buscar, el que vull aconseguir, però de moment aquestes intuicions són temporals, i desapareixen com havien arribat. En aquell moment reprenc la búsqueda de l'objecte a buscar. És a dir, reprenc la búsqueda d'un objectiu, el qual, un cop definit, també hauré de buscar el camí d'assolir-lo.

Però trobaré un objectiu estable? I si no el trobo, puc acceptar la búsqueda de l'objecte a buscar com objectiu? Puc considerar la búsqueda camí i finalitat?

La finalitat de la búsqueda estarà en ella mateixa només si el que busquem es buscar. Si es necessita buscar, es busquen búsquedes. Però això forçosament ha de frustració perquè la búsqueda no troba. La búsqueda troba més búsquedes. Una pregunta que, buscant la resposata, no tant sols no es troba, sinó que ens n'obre deu de noves.

La búsqueda s'autoalimenta. És la seva pròpia finalitat? Una cosa que té la seva finalitat en ella mateixa és una entel.lèquia. Si la vida es basa en una entel.lèquia, ho és. Només l'absurditat de l'atzar o la seva coherència? pot explicar perquè per entel.lèquia també s'entén una construcció mental sense base. Absurda.

sobre la transparència

hi ha un d'aquells escrits que corren per email, i que cíclicament vas tornant a rebre de remitents diferents, que diu que és un tantra indi, que t'ha d'ajudar a disfrutar més la vida i ser més feliç. benvingut! recomana l'escrit que, al despenjar el telèfon, somriguem, argumentant que a l'altra banda es nota.

jo, que crec que tinc certa facilitat per endevinar la forma de ser de la gent, hauria der ser un gran defensor d'aquest enunciat, que no ve a dir res més que tots, en el fons, som transparents.

a mi em perd l'ego i penso que veure a través meu és difícil/impossible, que la gent coneix de mi en tant que jo m'obro i els permeto que em coneguin. i en canvi imagino poder veure a través de les persones amb certa facilitat: captar la seva forma de ser a partir de pocs contactes i petits detalls.

aquesta suposada capacitat d'endevinar què pensa la gent, imagino que es basa en retrobar comportaments coneguts d'alguna persona en persones que coneixes poc, i a partir d'aquí deduir que en la resta de comportaments també seran similars. i he dit que a mi em perd l'ego perquè em crec que això amb mi no es possible, i que si algú ho fa, s'equivocarà.

com sempre la veritat deu ser algun gris entre els dos extrems. i el que sí que deu ser veritat és que una premisa per a semblar bona persona, és ser-ho.

sobre el madrid - barça

pues sí tu, ni intel.lectual ni històries. avui el que toca fer es disfrutar d'una cosa simple i banal com un partit de futbol.
d'acord que moltes vegades la tendència em porta a escriure sobre pensaments bastant desacoblats de la vida diària, sentiments, dubtes existencials,...
però no, avui no. avui la meva màxima preocupació és El Partit. espero disfrutar-lo amb els companys de patiments, i disfrutar de la victòria!

-Hola Gorrión-dice el maestro
-Hola. ¿Este huerto es suyo?
-No! Es de un amigo. Pero me permite venir a buscar el postre. También he cogido unas manzanas. ¿Quiere una? -le pasa una manzana al chico- Son muy buenas, ya verá. Muy jugosas. ¿Y usted que hace por aqui?
-He visto un entierro.
-¿Ah si? ¿Y quién se ha muerto?
-¿Cuando uno se muere... se muere, o no se muere?
-¿En su casa que dicen?
-Mi madre dice que los buenos van al cielo y los malos al infierno.
-¿Y su padre?
-Mi padre dice que, de haber juicio final, los ricos se irían con sus abogados; pero a mi madre no le hace gracia.
-¿Y usted que piensa?
-Yo tengo miedo
-¿Es usted capaz de guardar un secreto?
Moncho asiente
-Pues en secreto, ese infierno del más allá no existe. El odio, la crueldad, éso es el infierno. A veces el infierno somos nosotros mismos.
(diálogo de "La lengua de la mariposas")


Yo no sé si la gente se muere o no, ni si hay cielo, infierno o lo que sea. Haber vivido ya algunos años más que Moncho no me ha permitido ampliar mis conocimientos en este tema. Y quizá nunca, ni cuando llegué al otoño de mi vida, tendré la seguridad que tiene el maestro al asegurar que el más allá existe o no.

sobre la Búsqueda y el medio sentido

dice Horacio Oliveira que muy pronto comprendió que su signo era la Búsqueda.

a mi entender todos estamos en búsqueda. dice un amigo, que él no busca, que espera... de hecho, si espera, lo que hace es observar las cosas que le van pasando, con la esperanza de encontrar algo. está buscando él también, aunque de forma pasiva.

creo que estamos todos en búsqueda. hasta aquellos que lo niegan o que no se percatan. a nuestra manera, todos buscamos. en general buscamos sin criterio, sin saber lo que buscamos. buscamos el éxito profesional? personal? la felicidad? el bienestar? el Centro? buscar el Centro, es la expresión más alta de La Búsqueda. buscamos el Centro, pero no sabemos lo que es... Centro es equilibrio. pero qué es equilibrio? dónde encontrarlo?

en una mentalidad empresarial, un gran objetivo se divide en sub-objetivos más pequeños, los cuales, una vez conquistados, nos llevaran al objetivo final. intenté aplicar esta mentalidad al Objetivo. así, para encontrar mi Centro, intenté buscar centros locales: el centro de las cosas que puedo hacer cuando acabe de escribir este post, el centro de los pensamientos que tengo ahora en la cabeza, el centro de lo que estoy escribiendo.... pero me falla la teoría: la definición de estos objetivos locales no es posible sin conocer el Objetivo. puesto de forma radical: no puedo decidir cuál es el mejor plan para esta noche si no sé qué quiero hacer con mi vida.

así pues tengo un Objetivo, que consiste en encontrar el equilibrio, el Centro, pero no sé dónde buscarlo, básicamente porque no se qué es. existe el Centro? y aún así me resulta imposible dejar de buscar. sin rumbo ni dirección voy seguir buscando.

encontrar el Centro me haría sentir que mi vida tiene Sentido? y el hecho de buscarlo no me da ya medio Sentido de entrada, aunque sea sólo por las buenas intenciones?

sobre la felicitat i coses que omplen

no sé del cert quines coses de la vida omplen. però crec que hi ha diferència entre les coses que omplen i les que fan feliç.

la felicitat és incontrolable. la felicitat són aqueslls petits moments de pau interior, en què sembla que tot té un sentit. són instants de karma, de comunió amb el món que ens envolta. la felicitat no és estar bé, o passar-s'ho bé. la felicitat és un orgasme, un clímax que un cop assolit dura uns breus instants, i que tal com ha arribat se'n va.

la felicitat, entesa així, no es pot planejar, preveure ni repetir. dues situacions aparentment idèntiques poden produir sensacions molt dispars. és clar que hi ha condicions més propenses a l'aparició d'aquests moments màgics, però de segur que fins i tot en situacions que d'entrada jutjaríem de desgràcia absoluta, una petita escletxa de felicitat és possible.

la felicitat no omple; alegra, fa sentir bé, pero no omple. no justifica la vida. això evidentment no vol der que la felicitat sigui negativa. ni molt menys!! però crec que no n'hi ha prou amb acumular petits instants de benestar per dir que la vida té sentit. i ho crec perquè la felicitat entesa així, en certa manera apareix per atzar. i em nego a creure que l'atzar pugui determinar si una vida ha tingut sentit o no.

per mi, algo que omple, és algo que justifica l'existència. quelcom que, en un futur, permeti mirar enrera i sentir-se'n orgullós d'haver-ho fet. potser la diferència de base és aquesta: la felicitat es viu, les coses que omplen es fan.

quines són aquestes coses que omplen és la pregunta del milió. si algú ho sap que m'ho expliqui. i de fet no sé si em serviria saber-ho, perquè segurament a cadascú el realitzen coses diferents. de totes formes, hauríem de fer el possible per triomfar en la seva búsqueda, i l'impossible per fer-les.

la feina em temo que no és perquè sí una d'aquestes coses. com a mínim la feina que faig ara. em pot entretenir o divertir. em dóna recursos. però no omple.

acabaré el post amb una cita (perdó però no en recordo l'autor): "es curioso que la vida, cuanto más vacia, más pesa"

sobre jutjar pel.lícules i fer-se gran

sovint, molt sovint, em passa que després de veure una pel.lícula la considero de les millors que he vist mai. aconsegueixen impressionar-me per algún motiu, i aquella pel.lícula passa a ser la meva favorita. aquest efecte perdura una estona, uns dies. després disminueix i la pel.lícula passa a ser una més de les moltes que m'han agradat.
suposo que un dels motius d'això és que no sabria dir quina és la meva pel.lícula preferida, i per tant no tinc una referència per a comparar les que veig. clar que les coses sempre es poden interpretar al revés: també semblaria raonable dir que la meva incapacitat de jutjar pel.lícules de forma objectiva té com a conseqüència que no en tingui una de preferida.

avui he vist "finding neverland", la història (fictícia) de l'origen de peter pan. m'ha agradat molt. moltíssim. m'agraden els contes de fades.m'agraden perquè són perfectes, en el sentit de complerts. qualsevol pel.lícula que intenti reflectir la realitat, inevitablement tindrà certa subjectivitat en l'enfoc, i mai podrà reflectir una globalitat, només un cas particular. en canvi en un conte de fades, tot el que es deixa de banda en la història en sí, ho complementa la imaginació de l'espectador, cadascú diferent, ningú equivocat.

m'ha agradat recordar que un dia vaig ser un nen a qui el món sorprenia i meravellava. un nen a qui el món feia por. un ser inocent i franc, que no coneixia segones intencions.

fer-se gran es una aventura i una experiència fascinant, o si més no, hauríem de procurar que ho fos. no hauríem de deixar mai de conèixer coses noves o de sorprendre'ns amb les més quotidianes. no cal que pretenguem que pel fet de ser grans el món ja no ens fa por. s'hauria de procurar no descuidar-se la franquesa pel camí.

fer-se gran comporta una responsabilitat. pas a pas anem descobrint que el món no s'acaba a les parets de casa, als límits del poble o a les fronteres del país. és un despertar lent però irreversible. algún dia ens n'adonem que allò que un dia ens havia semblat el paradís és una bombolla, un parèntesi en una frase plena de pobresa, fam i desgràcia. a vegades m'agradaria tornar a ser un nen per no veure més enllà de les parets de casa, per tornar-me a amagar darrera la faldilla de ma mare. però el procés no admet retorn, i a aquestes alçades, girar la cara als problemes del món seria no assumira la responsabilitat que tinc que tinc com a persona que s'ha fet gran. i més, tenint en compte que jo no he fet res per haver nascut a la bombolla.

llàstima que la vida no sigui com un conte de fades. o més ben dit: llàstima que només ho és per a uns pocs.

sobre la erótica hecha palabra

hoy no estoy muy inspirado.

ya que ayer mencioné a cortázar, y dada esta falta de inspiración, me limitaré a postear un capítulo corto de rayuela, que es la más bella descripción de un beso que nunca he leido.

a los que no hayan leído rayuela, les pediría que no se hagan una idea del libro a partir de este capítulo. creo que ni habiendo leído el libro entero es posible clasificarlo. sólo añado que un aspecto importante de la novela, es la creación por parte de cada uno del mundo que le rodea. es decir, que el proceso de percibir no es unidireccional, sino bidireccional; no percibimos, creamos percepciones. ahí va el capítulo:


Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entre-abriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

sobre las ilusiones y las trampas del lenguage

he puesto en mi perfil que uno de mis libros favoritos es rayuela, de cortázar. y no lo he puesto sin motivo. diria que es el libro que mas me ha impresionado (de los que he conseguido leer y, hasta cierto punto, entender).

escribir sobre rayuela da para muchos posts, y hoy le voy a dedicar uno. de los temas recurrentes en el libro, uno es la dificultad de la comunicación entre las personas, y las malas jugadas que nos juega el lenguage como herramienta básica para la comunicación. la qüestión no me pareció obvia a simple vista, pero me he acabado convenciendo del tema. aquí va un ejemplo cortito:

entendemos por ilusión una esperanza, un deseo, el querer que una cosa suceda.... y a la vez, una ilusión es un engaño (de la mente o los sentidos), algo irreal.... una misma palabra para significados tan distintos... tan distintos? quizá no, quizá las ilusiones siempre serán ilusiones.... y nosotros, unos ilusos por creer en ellas.